Causades per infeccions dorigen traumàtic, diabetis, etc.
El meu nom és Stella (febrer 2024) i visc a Argentina. Vull explicar el testimoni de la meva sogra (82 anys) que va estar 2 anys amb una úlcera en una cama.
Durant un mes es va polvoritzar amb CDS pur al 3000 ppm i l'úlcera se'l va tancar. Està guarida.
Ara m'ho demana cada cop que li pica alguna cosa.
En aquests moments li estic oferint a un senyor gran que fa 20 anys que té una úlcera.
**ATENCIÓ** Hi ha imatges de recuperació explícites que poden ferir la sensibilitat del lector.
El meu nom és Carmen, tinc 56 anys (novembre 2023) i visc a Lleida.
El nostre cas comença com tants altres, amb diabetis tipus II, una malaltia silenciosa que va fent per dins.
El meu marit (62 anys) va anar perdent lentament qualitat de vida. Va començar a tenir problemes circulatoris i li van començar a sortir úlceres a les cames. Primer era alguna úlcera esporàdica i després ja van començar a ser habituals en una cama, a l'altra oa totes dues.
Al cap d'un temps van començar a fallar els ronyons i van començar les sessions de diàlisi. Mesos després, van començar els problemes respiratoris. Hi havia nits que no podia estirar-se al llit perquè s'ofegava i passava part de la nit assegut.
Les cames es van anar complicant fins que a la cama esquerra li van haver de fer un bypass perquè gairebé no tenia circulació.
La diabetis continuava sent un problema. No hi havia manera de tenir uns nivells correctes ni estant ingressat.
A causa de tot el que anava sorgint, passava força temporades ingressat.
Per fi va arribar el trasplantament de ronyó i semblava que les coses milloraven una mica. La qualitat de vida era molt millor.
Però les úlceres continuaven apareixent a les cames. Els problemes respiratoris es van anar agreujant fins que van portar una bomba d'oxigen a casa. Havia de portar posat l'oxigen durant tota la nit i algunes hores durant el dia, tota la vida.
Un dia li va sortir una úlcera nova, a la cama esquerra, a la part de darrere del turmell, just a sobre del tendó. No era la primera vegada que passava i vam pensar que tornaria a estar mesos oberta, com abans.
Però les cures habituals no eren suficients, cada cop estava pitjor, fins que va quedar el tendó al descobert. I ho van ingressar.

El diagnòstic: L'úlcera no es podia guarir perquè no li arribava sang. El bypass s'havia tapat i no havien trobat cap vena al cos, que poguessin aprofitar per poder canviar-lo. L'única opció era l'amputació de la cama sota el genoll.
El món se'ns va ensorrar.
Van començar els tràmits per a la intervenció, però els quiròfans estaven ocupats durant almenys dos dies i ens van enviar cap a casa, a esperar fins que ens avisessin.
Un cop a casa, ens vam començar a moure i vam trucar a totes les portes que se'ns van acudir en aquell moment.
Havia sentit a parlar de l'ozonoteràpia i vam consultar si es podia fer. Ens van dir que a l'estadi que es trobava la seva malaltia ja no era possible.
Tot apuntava que ens havíem de resignar.
Teníem a casa MMS i havia llegit "Salut prohibida" d'Andreas Kalcker. Jo ja ho havia pres, però mai no m'havia atrevit a donar-li-ho al meu marit, per la medicació que prenia.
Tenia por que interferís amb la medicació del trasplantament.
Ho vam estar valorant i el meu marit va dir que endavant, que ho volia provar. Així que vam comunicar a l'hospital, que de moment, no s'operaria.
I així va ser com em vaig quedar a casa amb un pacient trasplantat, amb el bypass taponat, necrosi i bomba d'oxigen.
En aquells moments, començava a caminar el moviment MAI (Moviment Assistència Integral) i vau compartir el telèfon a les xarxes. Truquem. No recordo el nom de la persona que ens va atendre, però moltíssimes gràcies. Us vam consultar la manera de prendre'l i ens va aconsellar començar amb un ènema de MMS, perquè si no hi havia circulació, seria la manera més efectiva perquè arribés a la ferida.
I funciona! Vaja si funciona
L'endemà la ferida ja no feia mala olor. Això ens va fer una mica d'esperança.
Una infermera ens havia dit que havíem de vigilar la temperatura de la cama i l'olor. Quan ja no hi hagués res de circulació, la cama es refredaria ràpidament i hauríem de córrer a l'hospital.
Vaig començar a cercar informació. Havíem de controlar la infecció, destaponar el bypass i atacar la diabetis.
Va començar a prendre cada nit, una estona abans del sopar, una llimona sencera, amb la pell inclosa, triturada afegint-hi un got d'aigua i colat. Dues infusions d'estèvia, una després de dinar i una altra després de sopar.
L'ènema el preparava amb sis gotes activades de MMS i per a les cures, em vaig preparar un esprai amb la meitat de MMS diluït i la meitat de DMSO.
Les cures les vaig fer un cop al dia, durant un any, i després cada dos dies. Rentava la ferida amb aigua de mar i sabó, després la ruixava amb la barreja de l'esprai, la deixava actuar 4 minuts i abans de tapar la ferida li posava oli de coco. També vaig estar alternant amb mel.
Vaig descobrir les propietats de l'ortiga i la vaig incorporar a les infusions d'estèvia.
També li vaig posar draps mullats amb la infusió d'ortiga, a sobre del bypass.
Al cap de 10 dies va tenir una hemorràgia i vam deduir que la circulació s'havia restablert en part.
A partir d'aquell moment canviem el CDS. Era més còmode dutilitzar. Només calia posar a l'esprai la meitat de CDS i la meitat de DMSO. També deixem els ènemes i ens passem al CDS de manera oral.
Cada dia preparava 1 litre d‟aigua amb el CDS (vam començar amb 5 ml i vam anar augmentant fins a 20 ml). Aquest litre d‟aigua el repartia en dues ampolles. Una ampolla se la prenia a mig matí i l'altra a mitja tarda. Així mai no es barrejava amb la medicació que es prenia als àpats i tampoc interferia amb la llimona que es prenia abans del sopar.
Al cap de tres mesos de fer tot això, ja no necessitava la bomba d'oxigen. Els nivells de sucre s'havien moderat, tot i que encara eren elevats.
Li van demanar fer analítiques i no hi havia infecció, que era allò que més ens preocupava. I els valors havien sortit millor que mai.
Havíem d'insistir amb el tema diabetis perquè era la causant de tot.
A part de fer un canvi de dieta, incorporem a les infusions, la tulsi, el card marià i la bardana. Aquests dos últims els vam haver de deixar perquè interferien amb la medicació del trasplantament. I va ser una llàstima perquè realment el van ajudar a abaixar els nivells de sucre.
Vaig veure el vídeo del Josep Pàmes, recomanant la Lepidium per desfer les calcificacions de les venes i artèries. La incorporem també. Així que cada dia es prenen dues infusions d'estèvia, juntament amb una altra planta de les que he esmentat. Mai no repeteix el mateix dia, anem alternant les plantes.
De tot això ja en fa un any i mig.
Us passo un resum de fotos d'aquest darrer any i mig, on podreu veure l'evolució de la ferida.









La ferida encara no està tancada, queda molt poquet.
Com en els darrers quatre mesos, no veiem cap avenç, hem anat a consultar l'especialista.

Ens diu que pot quedar com una ferida crònica que caldrà guarir dues vegades per setmana.
Potser té raó. Però encara tinc esperança que tanqui completament.
El més important és que el meu marit pot caminar. Mai no ha deixat de fer-ho. En tot aquest temps no ha aparegut cap nova úlcera. No necessita la bomba d'oxigen i descansa tota la nit.
Els nivells de sucre han baixat tant, que està a punt de deixar la insulina i passar a prendre només pastilles.
Agraeixo a Josep Pàmies ia tot el seu equip per tota la informació que han compartit i que ens ha servit de tant. Gràcies per estar al costat dels qui ho necessiten.
Gràcies al personal mèdic, que sense aprovar el que estàvem fent, ho han entès i respectat. He de dir que he tingut la sort de trobar persones meravelloses.
També vull agrair a la Sara de Vic que compartís el seu testimoni. M'ha estat de gran ajuda.
El meu nom és Javi, tinc 37 anys (gener 2020) i visc a Olesa de Montserrat (Barcelona). Porto amb penellons des dels 14 anys, i cada any patint-los sense trobar alguna cosa que me'ls millorés de debò.
Un acupuntor em va aconsellar que utilitzés el gingebre, i he de dir que és una autèntica meravella.
El que faig és ratllar-ho i untar-m'ho a les mans o peus que és on em surten.
L'any passat tenia el dit petit de la mà esquerra molt malament i vaig començar a aplicar-me el gingebre i em va desaparèixer tot.
Si estan molt malament pots aplicar-t'ho 2 cops al dia i veuràs com milloren.
Una cosa a tenir en compte és que quan et posis el gingebre, fins que no passin mínim uns 30 minuts no fregar-se els ulls (ho vaig comprovar sense adonar-me'n) o tocar parts sensibles del cos perquè cou molt.
Altres coses que a mi em van bé, és fer servir (en època de fred) guants, tant a casa com a la feina, d'aquests típics petits negres, tallant-los la punta dels dits perquè no em molestin per fer les feines. I quan surto al carrer posar-me uns guants grossos que abriguin.
De debò que això funciona.
Em dic Nahuel, tinc 34 anys (desembre 2017) i visc a Alacant (el que explico va passar a Argentina). Volia donar testimoni d'un pacient de 43 anys sota tractament amb quimioteràpia. En tenir una baixada de glòbuls blancs (neutropènia febril) se suspèn el tractament, el pacient és ingressat i se l'aïlla. Apareixen a la gola, boca i llavis, nafres grans. No pot empassar. Se li subministrava un líquid per guarir, però no donava cap resultat.
Al tercer dia de patiment, en arribar la nit, abans de dormir vaig preparar un got petit, el vaig omplir d'aigua mineral i vaig afegir un tap de l'ampolla d'Herbes Sueques de Maria Treben i li vaig suggerir que s'esbandés. Ell ho va fer, es va esbandir 2 vegades, sense acabar el got. Es va tombar a dormir i al matí es va sentir "MOLT" alleujat. M'ho comentava mentre s'acabava la resta del got i em demanava més. La cara va canviar, ja era una cara d'alleujament, felicitat, respir, una treva, una alegria, un triomf.
Em dic Enriqueta, tinc 57 anys (gener 2017) i visc a Almoster (Tarragona). El gos del meu fill és una barreja de mastí i gos pastor. Té 7 anys i pesa sobre 45 kg. Durant molt de temps va estar prenent un medicament, en comprimits, que li feia malbé els ronyons. Van haver d'intervenir-li a causa d'aquests efectes secundaris. Tenia nafres i algun bony pel cos. Tot i ser un gos fort, moltes vegades estava molt abatut.
El meu fill va començar a donar-li MMS: 3 gotes, 1 cop al dia, durant 3 o 4 dies i ja va notar millora. Els bonys i les nafres van desaparèixer. Segons m'ha dit, fa 4 anys que ja no ho medica. Li dóna MMS durant 2 o 3 dies quan ho veu de baixada (més o menys 1 o 2 cops l'any). En aquest temps hi nota un canvi. El gos té més qualitat de vida.
Em dic Montserrat, tinc 50 anys (gener 2017) i visc a Santa Perpètua, Barcelona. Volia aportar la meva experiència amb el MMS. L'he fet servir per a una gossa que tenia nafres. Estava plena d'úlceres i en menys de dos mesos es va curar (incloc fotos). La dosi que vaig fer servir era: 5 gotes en 50ml.d'aigua i el poso en un polvoritzador. Li aplico 3 o 4 cops al dia, mullant bé la ferida. En una setmana ja vaig començar a notar millorança.
Vull dir també que el MMS l'utilitzem a la meva família i vull recomanar-ho a la gent, que busqui, que s'informi. Jo he vist, amb aquesta gossa abans i després.




Em dic Sara, tinc 31 anys (gener del 2017), visc a Vic (Barcelona). El meu pare Antonio Martínez ara té 70 anys i fa aproximadament 1 any i mig, que ha estat tractat amb MMS.
Abans de començar amb el tractament de MMS, la seva medicació havia estat receptada, tant pel metge de capçalera com pels de medicina interna. El seu diagnòstic era: diabetis, sang espessa, colesterol, tensió arterial “alta”, entre altres coses no tan greus… Per tot això prenia pastilles i preparats farmacèutics. Abans de començar amb el MMS el meu pare ja prenia stevia pel tema de la diabetis.
Ara com ara no es medica absolutament per a res, només pren MMS i stevia.
Fa 12 anys va tenir problemes circulatoris (no tenia reg sanguini) i va passar per dues operacions a una cama. Van ser dues intervencions quirúrgiques: a la primera li van fer un by-pass, ia la segona, un empelt de vena artificial en un tram de la cama, ja que la primera operació no va donar el resultat esperat.
El meu pare ja portava, en aquells 12 anys, amb llaguetes que li anaven sortint per la cama, peus, dits…, més o menys l'anaven controlant per la medicina convencional a través de la infermeria, del metge de capçalera, que de cop en tant el citava per fer-li una ullada i també ensenyar-nos com fer-ho a casa. Així ho fèiem: curàvem a casa, amb pomades, antibiòtics, iode, sèrum…
El que és complicat és que se li anaven tancant les nafres en fals, vull dir, que se li formava una capa de pell, que semblava tancada, però per dins seguia la nafra, de manera que, quan semblava que tot anava bé, de aviat, se li trencava la pell externa i de nou ens adonàvem que les nafres seguien estant allà. Era molt molest, ja que cada dos per tres havíem d'anar a urgències per les nafres, les infeccions, pel dolor terrible que sentia. Cada dia, en comptes d'anar a millor, anava empitjorant, les nafres cada cop estaven més grans, amb pitjor aspecte, les cames estaven sempre fredes, tenien un color vermell morat, sentia moltíssim dolor, fins al punt últim de no poder ni caminar del dolor, ni tan sols podia descansar a les nits. El mateix dolor ho anava minant a poc a poc.
Va arribar un moment en què els metges ja no sabien què fer, li van enviar diverses proves mèdiques per veure el seu reg sanguini, diverses anàlisis, etc... I la conclusió a què van arribar els metges era que ja estava molt malament, que les nafres ja no li sanarien de cap manera, que aviat podria començar a gangrenar, i que el més previngut seria primer donar-li morfina per al dolor, i donar-li hora urgent per amputar-li la cama que tenia més afectada, que era la que estava operada per dues vegades.
Feia la sensació que ja estava tot perdut, de fet no sé si aquesta operació l'hagués resistit el meu pare pel seu estat de salut en què es trobava, fins i tot havent-la superat, no entenc com li hauria pogut tancar la nafra d'una amputació de la cama si ni tan sols se li curaven les nafres d'una cama.
Després d'aquesta notícia vaig començar a investigar possibles opcions i vaig anar a parar amb el MMS, que vaig veure un programa de televisió on Josep Pàmies de l'Associació Dolça Revolució parlava de les seves propietats. Vaig començar a investigar per internet, youtube…, fins que vaig anar a parar amb un professional de la salut expert en MMS i, de la mà, vaig estar fent totes les cures al meu pare i així vam poder resoldre el problema de les seves nafres.
Quan vaig decidir explicar-li al meu pare això del MMS ell no ho va dubtar ni un moment, es va deixar a les mans i en mans de Déu, va ser tan radical i tal el convenciment que fins i tot va arribar a deixar tota la medicació que s'estava prenent.
Intentaré explicar el millor possible quin va ser el procediment del tractament: El meu pare es va tractar amb MMS, arribant a deixar la medicina convencional.
PRIMERS 4 MESOS:
Vaig fer servir el MMS tant tòpicament com oral.
Per a la ingesta de MMS seguim el protocol 1000 (clorit de sodi al 25% i àcid clorhídric al 4´5%) a parts iguals i DMSO (Dimetilsulfòxid al 99%).
El tractament tòpic va ser el següent:
TOT AQUEST PROCÉS HO FEIA DE 3 A 4 VEGADES AL DIA
El tractament oral va ser el següent:
Protocol 1000, que consisteix a prendre primer 4 o 5 gotes de MMS, ia poc a poc anar augmentant fins arribar al màxim de gotes per kg, si és el cas és de 24 gotes, de manera que quan va arribar al seu màxim, ja prenia aquesta dosi cada dia. A l'ampolla que es posava el MMS que era de litre se la barrejava amb 2 gots d'aigua de mar i una culleradeta molt petita de clorur de magnesi.
FOTOS I DATES PER VEURE L'EVOLUCIÓ
1 al 15 de JULIOL 2015
DITS, CAMA I BARRIGA



Amb aquest tractament, als quatre mesos aproximadament (és a dir, al NOVEMBRE), ja va poder començar a caminar, encara que si no fos per unes tripes que tenia als peus, des del setembre ja hagués començat. Al cap de dos mesos es podria dir que ja no sentia RES de dolor, realment va anar de més a menys. La primera vegada que no li va caldre prendre medicació convencional per al dolor va ser exactament a les 2 setmanes d'haver començat el tractament amb MMS i DMSO.
En aquests quatre mesos el que més noto va ser: li havia baixat la inflamació de les cames, “abans tenia sensació com si les cames estiguessin encoixinades, no me les sentia ni quan em passaves les mans per fer massatges, només sentia dolor, ara em sento més lleuger, em sento molt bé, sense dolor, i lleuger en general”.
A partir del 17 Juliol de 2015
17/07/2015



21/07/2015

24/07/2015


En aquestes fotos, que són a partir del dia 17 juliol, es veu un canvi. Aquí ja va començar a experimentar alleugeriment del dolor, ja podia dormir a les nits sense medicament per al dolor.
I a la foto del dia 17/07/2015 es pot apreciar que li va començar a circular la sang. Se li va inflar el dit perquè va destapar, vol dir que li baixava sang, però li costava tornar, de manera que va haver d'estar uns quants dies amb les cames enlaire i li feia massatges per drenar. Veure així el dit morat va ser bastant escandalós. Aleshores tal com ens va explicar l'Enric (professional entès del MMS). Us posàvem en un escombrari d'aigua les 30 gotes de MMS, juntament amb el magnesi, l'aigua de mar i amb els petits massatges de drenatge, és a dir el mateix que li posava directament, però en aquest cas amb aigua freda li posàvem els peus en remull dins de l'escombri una mitja hora. Això li va ajudar molt, ja que als 3 dies se li va anar, ja tenia un color normal al dit.
A la foto del dia 21/07/2015 es pot veure la cama amb un brot impressionant, aquests granits o microllagues que s'aprecien li supuraven moltíssim. Se li va posar la cama molt vermella, també va ser molt escandalós, i de sobte t'espantes, però vam anar confiant en allò que ens anava dient l'Enric, ell ens deia que tinguéssim paciència, que a poc a poc s'aniria posant bé, que era el procés d'expulsió dels tòxics, ja que segurament no els podia eliminar pels òrgans encarregats d'aquesta funció, i aleshores el cos els expulsava per la pell.
De fet, encara que era molt escandalós, estàvem força tranquils ja que el dolor havia desaparegut, només notava petites punxades de tant en tant, que segons el meu pare, deia que el deixaven clavat.
21 2015 agost

BARRIGA



En aquestes fotos d'agost, la nafra de la panxa es pot veure gairebé tancada, però el seguia supurant.
El que sí que es pot destacar aquests dies va ser la pujada de granits o microllagues, aquí va ser com un “brot” de desintoxicació, seguia supurant, ia més a més de les cames, li va sortir també pel cap, per l'esquena, per cuixes. El més curiós era que com més supurava i més escandalós era, menys dolor. Ja no sentia aquestes punxades que el deixaven clavat, ara ja eren molt més suaus. Cal destacar la millora a les nafres, com li va creixent la pell, va quedant tapat l'os, encara que no s'aprecia gaire bé.
EN AQUEST CAS SEGUIÀM EL MATEIX TRACTAMENT ORAL I TÒPIC AMB L'ÚNICA DIFERÈNCIA QUE A LA BEGUDA DE MMS LI AFEGÍEM, A PART DE TOT EL QUE PORTA, 4 CULLARADITES D'ORMUS, JA QUE AIXÒ TIU AJUDA.
13 novembre 2015


En aquestes fotos de novembre ja es pot veure un canvi espectacular. Ja no té en aquest cas els granits o microllagues, ja semblen secs a punt de desaparèixer, ja no el supuren.
A la nafra de la cama es pot veure com se l'ha format com una muntanya de pell, que se li asseca i se li va caient, però la nafra va creixent des de l'interior, no tanca en fals com quan era tractat amb la medicina convencional. Cada cop la nafra es veu més petita.
La foto del dit no s'aprecia bé, però ja la té tancada a la meitat, se'l va formant pell i se'l va fent més petita.
La cama no se li infla tant.
Continua sense tenir dolor.
I el tractament actual del mes és exactament igual que l'anterior.
desembre 2016
Aquí per fi la nafra de la cama ja portava tancada, aquesta en concret, se li va tancar en uns vuit mesos de tractament. La nafra del dit a l'any i tres mesos aprox. que és la foto següent.

Gener 2017



A data d'avui, 28 de gener, puc dir que com es pot observar les nafres estan totalment tancades, només es pot veure una petita diferència amb la llagueta del dit que és el més tendre que té i és la que corria més perill, ja que segons els informes mèdics dels resultats de les proves, no li regava ni una goteta de sang. De moment, encara que ja totalment tancada, no s'observen ni lligaments, ni pinyol, ni carn viva i té un bon color i aspecte.
Cal destacar que, des de l'inici del tractament amb MMS, no ha tingut cap altra infecció, ni ha estat tractat amb cap altre tipus de medicaments convencionals, ni ha tornat a tenir cap episodi de dolor. Ara podeu caminar, i se sent molt bé.
Continua amb el tractament oral de MMS 20 gotes per dia juntament amb 30 gotes de DMSO fins que li creixi la mica pell que li queda del dit.
I amb tractament tòpic només es posa DMSO al dit, i oli de coco.
El meu pare té 92 anys (2013) i fa 4 anys li van sortir nafres als peus. Va deixar de caminar, de manera que, en estar enllitat o assegut li va costar molt de curar. Es va prendre les pastilles que li va receptar el metge i amb temps i molta paciència es va curar. Va ser fonamental disposar d'un matalàs antiescares.
Fa un any, aproximadament, les nafres van tornar a la càrrega. Proveu-ho amb cremes, apòsits de plata, rentat dels peus amb aigua amb sal, etc. Tenia fins i tot febre baixa i no acabava d'estar bé.
La meva dona va comentar que a la TV havien explicat que una persona segrestada a l'Àfrica per terroristes, en rebre un tret fortuït per una arma, el van curar amb mel i se li havia curat perfectament. Jo vaig pensar, de provar no perdo res.
Va ser posar-li la mel i cessar la febre el mateix dia. No ha tingut més febre des d'aquell dia, i ja fa 3 o 4 mesos que estem, les nafres dels peus estan totalment curades i la de l'esquena amb un petit forat gairebé tancat del tot, que està net i sense sagnar. El que és important en aquest tractament és intentar que no recolzi gaire la part de la nafra al matalàs, aplicar mel i assegurar una bona ventilació. L'aire és fonamental, per tant, res de benes.
La mel la vaig aplicar abundantment, la que admetia la ferida, un cop al dia. Si se'n posa molta no passa res, ja que la calor del cos la fon i raja. La ferida ha de quedar ben coberta. Als peus encara li poso, doncs sempre queda alguna petita escata i així guareix més netament. També menjava mel per esmorzar amb la llet, encara que el que cura és l'aplicació a la ferida.



